dijous, 6 de juny del 2013
dimarts, 4 de juny del 2013
dilluns, 27 de maig del 2013
dilluns, 6 de maig del 2013
dimarts, 30 d’abril del 2013
dilluns, 29 d’abril del 2013
Característiques del modernisme Català
Característiques del modernisme Calatà
-El Modernisme a
Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert
als corrents procedents d'Europa, per tal d'afermar les seves
diferències amb Espanya i reforçar els seu nacionalisme polític, en un
període liderat per la "Renaixença" després d'una llarga decadència originada per la derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels drets i institucions nacionals.
La tournée du Chat Noir avec Rodolphe Salis (1896)
-Els
Modernistes, creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols
en contrast amb els eclèctics que pensaven en l'art com a representació
objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el món
i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes
anteriorment no acceptades, traient l'art de l'encarcarament acadèmic.
-El
Modernisme català no només reflecteix en la seva arquitectura la
riquesa ornamental que es comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta
un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de
construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous
(en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.
La Casa Batlló de Gaudí
-El
Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part
de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir
molt populars. Això és així amb els arquitectes esmentats, però també
amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol (organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).
-Alguns
d'aquests artistes - els bohemis del Modernisme - es reunien des de
1897 en el cafè literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de
Puig i Cadafalch al carrer Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els
cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per
artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques blava i rosa
estan considerades com modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i
altres.
Plein Air, Ramón Casals
dimarts, 23 d’abril del 2013
dilluns, 15 d’abril del 2013
divendres, 15 de març del 2013
dimarts, 12 de març del 2013
Anàlisis d'una obra de Velázquez: LAS MENINAS
Malgrat els segles que han passat des que va ser pintat, la qualitat
tècnica del quadre, amb el tractament de la textura fina i les
pinzellades que semblen comptades i aplicades amb un gran mestratge, fan
possible que no s'observi quasi cap esquerda (craquelé) en tot el
quadre.
Detall de Las Meninas. Mirall del fons on hi són reflectits Felip IV i Marianna d'Àustria.
En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s'aprecia l'art de la pinzellada del mestre. En les quatre figures femenines del primer terme es copsa un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d'ells; en el cas de Nicolás Pertusato, la definició queda més desdibuixada.
Els personatges reflectits en el mirall estan elaborats de manera més ràpida i amb una tècnica esbossada. Un mirall sobre el mur del fons reflecteix els busts dels reis, que potser estaven posant per ser ells els retratats, i són sorpresos per la visita de la seva filla i els seus acompanyants.
A Las Meninas, podem estructurar el quadre segons diferents espais. La meitat de l'obra està dominada per un espai desèrtic, en el qual Velázquez pinta l'aire, i un espai virtual cap on el pintor dirigeix la mirada que és on, se suposa, estan els reis, o bé cap als espectadors. Un altre espai important és el del punt de fuga del fons del quadre, molt lluminós, on un personatge fuig de la intimitat del moment. Un tercer espai és el del petit mirall; i, finalment, hi ha el de la llum daurada que s'aprecia a les figures de la infanta, les menines, la nana i el gos. Són espais reals i virtuals que conformen la realitat fantàstica del quadre.
Diversitat d'interpretacionsUna de les característiques principals de la pintura és el seu caràcter misteriós que condueix a establir diferents principis d'interpretació. El desacord existeix ja en la mateixa acció que està descrivint el quadre, o en el moment de classificar-lo en alguna categoria. Las Meninas és:
El retrat de la Infanta. La infanta crida l'atenció d'altres figures, té una posició central en el quadre i, a més, existeix la tensió especial en relació al focus brillant.
Un autoretrat de Velázquez. El pintor apareix com una torre i destaca sobre les altres figures de la pintura.
Un retrat de grup. A més, hi ha la parella reial que sorgeix a la superfície de rectangle i es presentada en un mirall a la paret del fons com una reflexió.
D'altra banda, el fet que la major part de figures de la representació miren cap a fora del quadre, provoca que es distingeixen diferents punts de vista lluminosos a partir d'un focus al qual les figures dirigeixen les seves mirades. Són enumerats:
1.la parella reial que és mirada per l'espectador;
2.l'espectador;
3.l'espectador que es considera en una superfície de mirall gran.
També es fa la pregunta sense resposta de quin quadre estava pintant el pintor, quadre del qual l'espectador només veu la part del darrera. També aquí hi ha tres interpretacions possibles:
1.el pintor pinta la parella reial que és a l'àrea no visible;
2.el pintor pinta a l'infanta;
3.el pintor es pinta a si mateix.
Aquesta ambigüitat fa de Las Meninas un subjecte de discussió constant.
Detall de Las Meninas. Mirall del fons on hi són reflectits Felip IV i Marianna d'Àustria.
En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s'aprecia l'art de la pinzellada del mestre. En les quatre figures femenines del primer terme es copsa un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d'ells; en el cas de Nicolás Pertusato, la definició queda més desdibuixada.
Els personatges reflectits en el mirall estan elaborats de manera més ràpida i amb una tècnica esbossada. Un mirall sobre el mur del fons reflecteix els busts dels reis, que potser estaven posant per ser ells els retratats, i són sorpresos per la visita de la seva filla i els seus acompanyants.
A Las Meninas, podem estructurar el quadre segons diferents espais. La meitat de l'obra està dominada per un espai desèrtic, en el qual Velázquez pinta l'aire, i un espai virtual cap on el pintor dirigeix la mirada que és on, se suposa, estan els reis, o bé cap als espectadors. Un altre espai important és el del punt de fuga del fons del quadre, molt lluminós, on un personatge fuig de la intimitat del moment. Un tercer espai és el del petit mirall; i, finalment, hi ha el de la llum daurada que s'aprecia a les figures de la infanta, les menines, la nana i el gos. Són espais reals i virtuals que conformen la realitat fantàstica del quadre.
Diversitat d'interpretacionsUna de les característiques principals de la pintura és el seu caràcter misteriós que condueix a establir diferents principis d'interpretació. El desacord existeix ja en la mateixa acció que està descrivint el quadre, o en el moment de classificar-lo en alguna categoria. Las Meninas és:
El retrat de la Infanta. La infanta crida l'atenció d'altres figures, té una posició central en el quadre i, a més, existeix la tensió especial en relació al focus brillant.
Un autoretrat de Velázquez. El pintor apareix com una torre i destaca sobre les altres figures de la pintura.
Un retrat de grup. A més, hi ha la parella reial que sorgeix a la superfície de rectangle i es presentada en un mirall a la paret del fons com una reflexió.
D'altra banda, el fet que la major part de figures de la representació miren cap a fora del quadre, provoca que es distingeixen diferents punts de vista lluminosos a partir d'un focus al qual les figures dirigeixen les seves mirades. Són enumerats:
1.la parella reial que és mirada per l'espectador;
2.l'espectador;
3.l'espectador que es considera en una superfície de mirall gran.
També es fa la pregunta sense resposta de quin quadre estava pintant el pintor, quadre del qual l'espectador només veu la part del darrera. També aquí hi ha tres interpretacions possibles:
1.el pintor pinta la parella reial que és a l'àrea no visible;
2.el pintor pinta a l'infanta;
3.el pintor es pinta a si mateix.
Aquesta ambigüitat fa de Las Meninas un subjecte de discussió constant.
dilluns, 25 de febrer del 2013
Anàlisis d'una obra del Cinquecento
La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços del seient. És en una galeria, i a la vora esquerra del quadre es veu la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i l'ombra, un recurs utilitzat per aconseguir més sensació de volum.
La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà,un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
Detall de la mirada de la model.
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic.Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables del Louvre es resisteixen a abordar una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia.
La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà,un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
Detall de la mirada de la model.
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic.Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables del Louvre es resisteixen a abordar una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia.
dijous, 21 de febrer del 2013
dimarts, 19 de febrer del 2013
dimarts, 12 de febrer del 2013
dimarts, 5 de febrer del 2013
Característiques del barroc
Característiques del Barroc
-Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.
-L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.
-L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.
L’Arquitectura Barroca
-L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
-Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.
L’Escultura del Barroc
-L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
-La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.
La Pintura Barroca
La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.
L’Art Barroc als Països Catalans
-L’arquitectura civil és insignificant, mentre que en la religiosa es manifesta sobretot en els cambrils; el de la Mare de Déu dels -Desemparats de València (1652) , la capella de la Santa Cinta , a Tortosa, etc.
-Del tipus d’església de nau única amb capelles laterals destaquen la de Sant Nicolau (1673), a València, i la de Betlem (1680-1730) , a Barcelona, i, entre els presbiteris, el de la seu de València.
Quant a les façanes, cal distingir tres etapes:
-la de trànsit (portals de Sant Francesc i de la seu, de Palma de Mallorca).
-la més barroca (catedrals de Girona i de Tortosa).
-la de parament corbat (seu de València).
Pel que fa a l’escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denomiar el barroc castellà (xoriguerisme). A Manresa reixiren els escultors eclesiàstics (els Grau, els Sunyer i els Pedró); Vic constituí un altre nucli important amb els Costa i els Moretó. A València cal citar els Capuç. ( L'edat moderna).
-Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.
-L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.
-L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.
L’Arquitectura Barroca
-L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
-Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.
L’Escultura del Barroc
-L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
-La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.
La Pintura Barroca
La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.
L’Art Barroc als Països Catalans
-L’arquitectura civil és insignificant, mentre que en la religiosa es manifesta sobretot en els cambrils; el de la Mare de Déu dels -Desemparats de València (1652) , la capella de la Santa Cinta , a Tortosa, etc.
-Del tipus d’església de nau única amb capelles laterals destaquen la de Sant Nicolau (1673), a València, i la de Betlem (1680-1730) , a Barcelona, i, entre els presbiteris, el de la seu de València.
Quant a les façanes, cal distingir tres etapes:
-la de trànsit (portals de Sant Francesc i de la seu, de Palma de Mallorca).
-la més barroca (catedrals de Girona i de Tortosa).
-la de parament corbat (seu de València).
Pel que fa a l’escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denomiar el barroc castellà (xoriguerisme). A Manresa reixiren els escultors eclesiàstics (els Grau, els Sunyer i els Pedró); Vic constituí un altre nucli important amb els Costa i els Moretó. A València cal citar els Capuç. ( L'edat moderna).
dijous, 31 de gener del 2013
dimarts, 29 de gener del 2013
dimarts, 22 de gener del 2013
Webs que he consoltat
IMATGES ART ROMÀNIC I GÒTIC
Llistat de webs que he consultat:
http://www.romanicocatalan.com/Indexcat.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Art_rom%C3%A0nic
http://www.arteguias.com/romanico_catalunya.htm
http://www.cdlibre.org/pau/2002J/PAU_CV_2002J_V_HAr.html
http://www.google.es/imgres?q=vitralls+g%C3%
http://blocs.xtec.cat/iesffg/archives/21
http://crisstinamav.blogspot.com/2008/12/lart-gotic.html
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia-de-lart-2/2-art-medieval/2-2-lart-romanic/
Art Romànic: Característiques.
ART ROMÀNIC: CARACTERÍSTIQUES
Art Romànic: Va aparèixer a Europa Occidental al segle X.L’any 1000 es va acollir amb terror i expectatives apocalíptiques per part d’alguns sectors de la població. En superar aquesta fase de por i del mil·lenari de la mort de Jesucrist es va provocar una renovació en l’art.
El nou estil és eminentment religiós.
Els trets més comuns són: - Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i les proporcions.
L’estil llombard, provinent del nord d’Itàlia, va influir molt en l’estil romànic català.
L’edifici més representatiu del romànic és: Sant Esteve d’Olius.
Arquitectura.
Edificis característics: Monestirs i esglèsies.
-Monestir romànic:
·L’esglèsia, on els monjo resaven.
·El claustre, pati amb jardí central.
·L’escriptori, on els copistes reprodueixen manuscrits.
·El reflectori, on els monjos mengen.
·La sala capitular, on es fan les reunions.
·L’hostatgeria, acull els pelegrins i viatgers.
·El monestir de Santa Maria de Ripoll.
-Esglèsia romànica:
·Planta de creu llatina.
·Absis o petites capelles.
·Sostre (volta de canó), per mitjà d’arcs de mig punt.
·Murs massissos, baixos i finestres petites.
·Contraforts que reforçaven l’exterior.
·Destaquen les esglèsies de monestir de Poblet i de Santa Creus.
La pintura i l’escultura.
Servien per representar passatges de les sagrades escriptures, perquè els analfabets (la majoria de la població) entenguéssin els sermons i ensenyaments.
Al final del Romànic es fan representacions més naturalistes, la pintura al mural de Catalunya va ser la més important del seu gènere.
-Escultura: servia per decorar els edificis religiosos. A l’interior d’esglèsies i de monestirs les escultures eren de fusa i representaven, sobretot, marededéus, crucifixions i davallaments.
En els exteriors es decoraven els pòrtics i els capitells de pedra, en els que s’esculpien monstres i éssers fantàstics amb l’objectiu de representar l’infern i el mal.
Característiques:
·Figuras hieràtiques, rígides i inexpresives.
·Adaptació dels personatges al marc arquitectònic.
·Ús de la policromía.
·Absència de perspectiva.
·Horror Vacui.
·Us de la perspectiva jeràrquica.
·Tendència de la geometrització i simetria de les formes.
-Pintura:
Estils.
·Francoromànic: Influència de les miniatures: més naturalisme escènic, detallisme, expressivitat, moviment i espontanietat. Fons clars.
·Bizantí: Falta de moviment i efectes especials. Hieratisme i rigidesa, frontalitat, estilització de les figures, grandesa compositiva i simetria. Monumentalitat.
Caracteristiques:
·Influència de l’art bizantí.
·Ús de la tècnica del fresc.
·Poc domini de la perspectiva.
·Colors plans.
·Imatges rígides, hieràtiques.
·Absència de fons o de paisatges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)