Pàgines

dilluns, 25 de febrer del 2013

Anàlisis d'una obra del Cinquecento

La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços del seient. És en una galeria, i a la vora esquerra del quadre es veu la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i l'ombra, un recurs utilitzat per aconseguir més sensació de volum.
La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà,un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
Detall de la mirada de la model.
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic.Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables del Louvre es resisteixen a abordar una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia.

dimarts, 19 de febrer del 2013

CINQUECENTO.

https://docs.google.com/present/edit?id=0AZzybtfwOFSXZGhnenF3Z3hfMTQ1cHE2cWg5ZnQ

dimarts, 12 de febrer del 2013

Quattrocento

https://docs.google.com/present/edit?id=0AZzybtfwOFSXZGhnenF3Z3hfMTI3aGRxOTdiZjk&hl=ca

dimarts, 5 de febrer del 2013

Característiques del barroc.

Característiques del barroc

Característiques del Barroc
-Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.
-L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.
-L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.

L’Arquitectura Barroca

-L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
-Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.

L’Escultura del Barroc
-L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
-La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.

La Pintura Barroca

La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

L’Art Barroc als Països Catalans
-L’arquitectura civil és insignificant, mentre que en la religiosa es manifesta sobretot en els cambrils; el de la Mare de Déu dels -Desemparats de València (1652) , la capella de la Santa Cinta , a Tortosa, etc.
-Del tipus d’església de nau única amb capelles laterals destaquen la de Sant Nicolau (1673), a València, i la de Betlem (1680-1730) , a Barcelona, i, entre els presbiteris, el de la seu de València.
Quant a les façanes, cal distingir tres etapes:
  -la de trànsit (portals de Sant Francesc i de la seu, de Palma de Mallorca).
  -la més barroca (catedrals de Girona i de Tortosa).
  -la de parament corbat (seu de València).
Pel que fa a l’escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denomiar el barroc castellà (xoriguerisme). A Manresa reixiren els escultors eclesiàstics (els Grau, els Sunyer i els Pedró); Vic constituí un altre nucli important amb els Costa i els Moretó. A València cal citar els Capuç. ( L'edat moderna).